La història de Sant Feliu Sasserra

Cinc punts per descobrir

L'itinerari

Torre Vilaclara

Per les seves dimensions i estructura, la Torre Vilaclara és un dels edificis més imponents de la vila. Fou projectada per l’arquitecte Rafael Puig i Puig, i se’n va finalitzar la construcció l’any 1895, tal i com testimonia la placa commemorativa situada sota el balcó principal de la primera planta. Puig era amic del també arquitecte Leandre Albareda, que anteriorment havia col·laborat amb la família elaborant els plànols de la Capella Fonda. Des de temps antics, la família Vilaclara ha estat vinculada a la vila de Sant Feliu Sasserra. Establerts al Mas Vilaclara, als afores de la vila, van traslladar-se al nucli urbà en unir-se amb la família Serra.

La Torre Vilaclara és un edifici de grans dimensions que es va aixecar al costat de la casa originària on anaren a viure els Vilaclara quan es traslladaren al nucli urbà de la vila. De la façana de la Torre Vilaclara crida molt l’atenció que no té porta. Per accedir a dins l’immoble, cal fer-ho a través de la casa originària adjacent. Sembla ser que aquest fet tan sorprenent respon a la voluntat que la casa originària no es descuidi. A la llinda d’aquesta porta s’hi pot llegir la inscripció Hyacinto 1695 Serra.

L’edifici, de planta quadrangular, està compost per quatre pisos i una petita torre al capdamunt, que el corona. De gran sobrietat, les úniques ornamentacions que té la façana són les cornises i les llindes de les finestres. A tall de curiositat, seguint un costum molt comú entre els edificis de l’Eixample barceloní, la presència dels balcons va disminuint pis a pis. Així, el principal està presidit per un gran balcó central i dos balcons laterals, mentre que els balcons del primer pis són més discrets i, en el darrer, tan sols hi ha una galeria de finestres.

El to rosat de la façana és exactament el mateix que havia projectat l’arquitecte, ja que no està pintada, es va aconseguir tenyint el morter amb el qual s’arrebossà la paret.

Com que la planta baixa queda sota el nivell del jardí per la part posterior, Rafael Puig va projectar una galeria amb coberta de volta que separava aquesta planta semisoterrada del jardí.

En la construcció de la torre es van implementar les novetats tècniques del moment, com la instal·lació d’una cuina econòmica i aigua corrent. També es va incorporar un sifó en les comunes, situades a cada replà de l’escala. La utilització de sifons és una prova ben clara de la importància que adquirí la higiene durant els darrers anys del segle XIX.

Cal fer una menció especial pel gust en la utilització d’elements constructius provinents de l’arquitectura popular, com l’embigat que constitueix la teulada, poc corrent en l’arquitectura d’aquell moment, així com també la utilització de cairons per revestir els terres, en comptes d’emprar les rajoles hidràuliques, molt en voga en aquells temps.

A la part posterior, s’hi projectà un gran jardí, adaptat a l’orografia del terreny. Per aquest motiu, hi ha tres nivells diferenciats i ben delimitats.

El pas dels castanyers que hi ha just davant de la torre, malgrat ser d’ús públic, és propietat de la família Vilaclara. Per preservar el seu caràcter privat, un cop l’any s’hi tanca al pas.