La història de Sant Feliu Sasserra

Cinc punts per descobrir

L'itinerari

Cercle d'Hiparc

Si des d'un lloc determinat de la Terra, hom observa la sortida d'un estel brillant un dia rera un altra, se'n adonarà que aquell estel sempre surt pel mateix punt de l'horitzó, però tres minuts i 56 segons abans que el dia anterior. Això no passa ni amb el Sol, ni amb la Lluna ni amb els planetes. Si la vida del mateix observador fos prou larga, posem 300 anys, potser se'n adonaria que les estrelles també canvien lleugerament el punt de sortida si les observéssim sempre des del mateix lloc, i amb la mateixa referència del horitzó: una gran pedra, una muntanya, una collada llunyana, etc. El que passa és que aquest moviment es tan lent que ningú no se'n adona per dues raons: ni l'observador ni el lloc d'observació son els mateixos. Necessitem una referència objectiva al llarg del temps.

Si amb l'imaginació projectem l'equador de la Terra a la volta del cel, tindrem l'equador celeste que dividirà tota l'esfera en dues parts. Una altra línea imaginaria es la que recorre el Sol al llarg de l'any. Aquesta línea l'anomenem "eclíptica". El punt on aquestes dues líneas (equador i eclíptica) es creuen, formant una angle de 23,5º és la referència per situar tots els astres del firmament: en diem el Primer Punt d'Aries i també "equinocci de primavera". L'eclíptica té aquest nom perquè tan els eclipsis de Sol com els de la Lluna es produeixen en algun punt d'aquesta línea. Suposem ara que es produeix un eclipsi total de Lluna alguns dies abans o després del pas del Sol pel punt gamma. En el moment de l'eclipsi, el Sol es troba situat exactament en el punt oposat de l'eclíptica i projecta l'ombra de la Terra sobre la Lluna. Si mesurem la distància entre la Lluna eclipsada i les estrelles brillants veïnes, podem utilitzar aquesta distància com a referència per situar les altres estrelles. Va ser comparant al longitud de l'estrella Spica, que es troba molt a prop de l'eclíptica, amb observacions semblants fetes de d'un altra lloc 150 anys abans per un astrònom anomenat Timocharis, que Hiparc se'n adonà que Spica s'havia mogut 2º. Va atribuir correctament aquesta diferencia, al lent moviment de l'eix de la Terra, de maner que el punt gamma hauria donat una volta sencera a l'eclíptica durant un període de uns 26.000 anys. L'eix de la Terra, actualment,apunta cap a un punt molt a prop de l'estrella polar, però uns tres mil cinc-cents anys enrere apuntava a l'estrella Draconis, i d'aquí dotze mil anys apuntarà cap a l'estrella Vega, una de les més brillants del cel. El conjunt d'aquest fenomen és conegut com la "processió dels equinoccis" i és igual al moviment que fa l'eix d'una baldufa quan gira, que va dibuixant un ample con amb el vèrtex tocant a terra. Nosaltres, no podem sinó quedar-nos bocabadats i meravellats de que un moviment de període tan llarg fos detectat amb els rudimentaris instruments d'aquella época.