La bruixeria és un dels fenòmens de tipus paranormal que ha viscut la humanitat al llarg de la seva història, amb una barreja d’elements espirituals, socials, econòmics… Manifesta la necessitat que té l’home d’enllaçar la realitat amb el món espiritual, amb éssers d’un altre món.
Entre els segles XIII i XIV, els tribunals eclesiàstics i civils van adoptar un nou sistema inquisitiu que permetia la tortura a les persones acusades d’algun delicte. La bruixeria existia ja com a delicte espiritual, però tan sols es castigava amb precs i penitències. A partir del segle XIV això canvià: els governs van definir la bruixeria com a delicte civil, fet que va significar que en molts països els tribunals civils adquirissin la jurisdicció sobre els processos de bruixeria. En fem esment perquè tant l’admissió de la tortura com la jurisdicció civil sobre el delicte de bruixeria van determinar, més endavant, que la cacera fos més intensa i cruenta.
A partir del segle XIV bruixes i bruixots foren perseguits a tot Europa per tribunals civils i religiosos. El segle XV  és un període de crisi a Europa, una crisi demogràfica causada per la Pesta Negra que va fer estralls en la població . Això va afectar l’agricultura, el comerç i la indústria donant lloc a un cicle d’estancament econòmic. Moltes dones es van quedar sense un home que les sustentés i es van haver de buscar la vida en un moment de crisi econòmica. La majoria van trobar un espai per sobreviure en el camp de la salut, fent de remeieres, llevadores i endevinadores.
Cal no oblidar que també va permetre que el Malleus maleficarum (Martell de bruixes), un tractat contra la bruixeria fortament misogin, tingués una gran difusió entre les classes cultes.

[AFG_gallery id=’2′]

La gran persecució contra bruixes i bruixots a Catalunya comença l’any 1616 i acaba pràcticament l’any 1622.  Entre les Guilleries-Collsacabra i el Lluçanès i sectors veïns del Bages i el Berguedà es varen jutjar prop de vuitanta dones, de les quals com a mínim trenta-cinc foren penjades. És un procés que abastà tot el país i el seu ressò social fou gairebé tan ampli com el del bandolerisme.
Als inicis del segle XVII, a Sant Feliu Sasserra, seu de la cúria de la sotsvegueria del Lluçanès, esdevingueren una sèrie de fets relacionats amb la bruixeria.
Tenim un document d’un valor excepcional per conèixer els fets relacionats amb la bruixeria al Lluçanès: és un procés original i íntegre procedent de la Vegueria del Lluçanès. Ramon Vinader i Nubau (Vic 1832 – Madrid 1896) donà a Marcelino Menéndez y Pelayo alguns documents, entre els quals hi havia aquest procés que actualment es conserva a la Biblioteca Menéndez y Pelayo de Santander. Es tracta de diverses causes incoades l’any 1618 i seguides fins al 1620, contra un grup de dones acusades de bruixeria.. Foren condemnades a mort Felipa Gallifa, Montserrat  Fàbregas (a) “Graciana”, Joana Pons. La Vigatana, Joana Mateus, Rafaela Puigcercós…

En parlar de bruixes, generalment la fantasia i la llegenda es barregen amb la realitat històrica. Vells papers, però, ens mostren la bruixa catalana dels segles XVI i XVII.
Al Lluçanès ni l’església ni la inquisició perseguien la bruixeria sinó que foren el Consell i Jurats del terme els encarregats de fer-ho. Així en l’assemblea que tingué lloc pel novembre de 1618 s’explica que a Sant Feliu Sasserra havien trobat tres dones bruixes; en Cosme Soler, anomenat en Tarragó, actuant com a descobridor de bruixes havia identificat  na Gallifa, na Marquesa Vila i na Montserrat Fàbregas com a tals. Aquesta última anomenada la Graciana havia estat majordona del rector de Gaià i quan fou detinguda exercia el mateix càrrec en el casal dels Sala de Sant Feliu. Les tres bruixes esmentades s’havien relacionat amb gent del Lluçanès i van ser empresonades.
A la vila de Sant Feliu s’establí la seu de la Cúria de  la Sostvegueria del Lluçanès i, per aquest motiu, s’hi jutjaren seguint els mètodes de l’època, els responsables de delictes comuns i les dones acusades de bruixeria.
Al Serrat  de les Forques, indret  situat en un  extrem del  poble  hi fou penjada, segons la tradició, el 8 de gener de 1767 l’última de les bruixes catalanes: na Maria Pujol, dita per malnom La Napa, natural de Prats de Lluçanès.
No cal dir que aquests judicis no foren justos. Sovint aquelles dones eren acusades de bruixeria per satisfer els interessos d’algun personatge poderós. Ha passat molt de temps des d’aleshores però no ho volem oblidar. Avui, més que mai, tenim ganes de parlar-ne, de denunciar la injustícia, de donar-ho a conèixer a la gent. És per això que des de fa dotze anys la fira que habitualment se celebrava el dia de Tots Sants a la vila s’ha convertit en una festa per a elles, les nostres “bruixes”, com una manera de continuar amb el patrimoni cultural del nostre municipi i dels pobles veïns. Cada any, els carrers de Sant Feliu s’omplen de ciutadans de tot el país que vénen a la nostra festa. En l’última edició el nombre de parades i de visitants s’ha  incrementat considerablement. És evident que l’organització d’un esdeveniment com aquest no és possible sense el suport i la col·laboració de tots els habitants de la població.

Avui la Festa Bruixa i la Fira de les Bruixes ja estan consolidades i Sant Feliu Sasserra és conegut a gran part de la nostra nació per organitzar aquests esdeveniments.

Per què té èxit aquesta festa?
Un dels motius és que mostra uns enfrontaments entre forces diferents:

1) La lluita entre humans  i figures sobrenaturals representades aquestes últimes pel dimoni que domina i posseeix les bruixes, les reuneix en determinats indrets i les converteix en amants i col·laboradores. Aquests fets són representats al samaniat, on el boc rep el  vassallatge de les bruixes.

2)  Un enfrontament social on les classes benestants volen apaivagar els conflictes  amb la classe treballadora. Si cal, uns agents com el Tarragó permetran acusar de bruixeria tots aquells que poden revoltar-se contra el sistema.

3) Una lluita per la preeminència municipal. Els nuclis importants són els que tenen el poder. Una de les màximes representacions del poder en aquell moment era ser seu d’una  vegueria o una sotsvegueria. Al segle XV s’intenta constituir la sotsvegueria del Lluçanès per poder administrar millor el territori i es creen dues seus; una a Perafita (més a prop de Vic) i una altra a Sant Feliu Sasserra (més a prop de Manresa). Quan l’any 1611 es crea definitivament aquesta sotsvegueria, la Cúria  s’estableix a Sant Feliu Sasserra, que en aquells moments era la vila més important del Lluçanès.

Si a aquests elements afegim la vitalitat actual del nostre poble i el seu desig de conrear i mantenir les tradicions, tindrem l’explicació de l’èxit d’aquesta festa.

Deixa un comentari